Oda a Barcelona per Jacint Verdaguer i Joan Maragall

Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer (1883)

L'Oda a Barcelona és converteix en un text paradigmàtic que la ciutat assumeix amb una edició de cent mil exemplars que van repartir-se gratuïtament.
En quant a l’estructura, es tracta d'un poema en alexandrins, que basteix les bases de la simbologia de la ciutat: els orígens mítics, el marc geogràfic, la història heroica i, sobretot un present industrial i geogràfic que s'obre al futur; tor, construït amb una concepció providencialista que imposa uns fonaments religiosos a la ciutat futura.
Perquè justament allò que destaca de l'oda verdagueriana és l'exaltació de la indústria i el comerç en el mateix sentit que ofereix la Renaixença, base d'una ciutat ordenada, aquella que, en enderrocar les muralles que l'empetitien, s'adapta a un medi natural: les muralles que la natura, és a dir, la creació divina, li ha proporcionat.
El poema consta de cent vuitanta-quatre versos alexandrins i va ser premiat en 1883 en els Jocs Florals de la Ciutat Comdtal. Aquell mateix any els catalans i aragonesos de Manila van obsequiar a Verdaguer amb una edició de l'oda a la qual van afegir una traducció castellana de Mas i Olzet.
El poema va ser després incorporat al volum Pàtria (1888). Existeix una traducció francesa de 1883, deguda a Jean Vilarrasa, i altra rumana de 1887 per Jaon Danin.
El poema irromp amb la llegenda de Alcides, que en l'oda és representat per Montjuïc vetllant, com aquell, per la seva filla que aquí simbolitza Barcelona. El poeta canta el mar, fidel servidor de la ciutat, i enalteix els pujols que la cenyeixen i es donen les mans.
El Tibidabo es compara a l'Acròpoli i el poeta veu Montcada com una gegantesca llança clavada per un heroi antic. Enumera amba amorositat poètica els noms de Valldaura, Hebrón, Prat, Agudells, Pedralbes. I les esglésies del Pi, de Santa Maria, de Sant Pere de les Puelles. I els rius, i els barons il·lustres que es van formar a Barcelona o van partir d'ella per a les seves grans gestes guerreres o espirituals: Roger de Llúria, Campeny, Balmes, Colón, Fortuny.
Evoca la memòria dels colons de Provenza i d'Atenes, d'estirp barcelonina, i recorda que la bandera espanyola procedeix dels pals catalano aragonesos. Encomia el creixement tenaç i esplendorós de la ciutat que l'ha obligat a saltar ja les muralles. Canta «tos casals que creixen com arbres amb saó» i elogia el sentit espiritual de la ciutat perquè «entre tallers i fábriques té campanars i agulles com dits». Maragall va parlar amb raó de la constant
«antropomorfizació de la naturalesa» en la poesia verdagueriana d'arrel geològica. Al conjur dominant del poeta, els boscos, els pujols, els rius i els déus oblidats es mouen i parlen amb la normalitat dels humans, i les grans masses, sense perdre la seva grandesa, es rebaixen a l'altura de les nostres pobres mesures. Així succeeix en l'oda, escrita entre L'Atlantida i el Canigó i que representa una certa transició de l'èpica a la lírica

Oda nova a Barcelona de Joan Maragall (1909)

Fa referència a l'Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, però aquesta és escrita per Joan Maragall.
Utilitza la mateixa mètrica, és un poema llarg escrit en versos alexandrins 6+6 amb cesura agrupats de quatre en quatre, bé que ho fa sense rima.
És tracta d'una oda convencional.
El tema també és el mateix, una exaltació a la Barcelona burgesa que està creixent, Verdager cantava a la Barcelona industrial. El poeta dialoga amb la ciutat, a cada estrofa un.
El to és majestuós, això fa que forma i continguts vagin lligats. Aquesta consciència d'una metròpolis humana que creix com un organisme vivent és la que determina, en línies generals, la composició.
El poema originàriament acabava al vers 36.
Mentre està escrivint el poema passen els fets de la Setmana Tràgica.
El poema va ser començat el 4 de febrer de 1909, la Setmana Tràgica va durar del 26 al 31 de juliol.
Maragall el continuarà, els nous versos canvien el sentit del poema, també trenca amb la regularitat mètrica.
A partir d'aquí es relaten els fets de la tràgedia. L'estat d'ànim queda reflectit a la mètrica.
Segons Arthur Terry la reacció violenta de Maragall davant dels esdeveniments trenca la suavitat dels versos inicials i converteix el poema en un torrent retòric que interrompe alhora la forma estròfica i la serenor del diàleg entre el poeta i la ciutat.