 |
dimecres, 9 de maig del 2012
Pere Calders - Cròniques de la veritat oculta
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994). És un dels escriptors més llegits de
la literatura catalana. Ha destacat com a contista.
Es dóna a conèixer
als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als
vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer
arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Exiliat a
Mèxic durant vint-i-tres anys, on coincideix amb el seu cunyat, l'escriptor
Avel·lí Artís Gener "Tísner", escriu els que han estat considerats els seus
millors textos, que tenen des del primer moment el reconeixement de la crítica,
com els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) i de Gent de
l'alta vall (1957), i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966).
Torna a Catalunya el 1962. Fa feines editorials i col·laboracions periodístiques
i encara disposa de temps per escriure L'ombra de l'atzavara (1964), amb
la qual guanya el Premi Sant Jordi. A la dècada dels vuitanta li arriba la
popularitat arran de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la
companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des d'aleshores es van reeditant
tots els seus llibres i encara se'n publiquen de nous amb contes inèdits. Rep el
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir és distingit
amb el Premi Nacional de Periodisme (1993).
Fou Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Es dóna a conèixer
als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als
vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer
arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Exiliat a
Mèxic durant vint-i-tres anys, on coincideix amb el seu cunyat, l'escriptor
Avel·lí Artís Gener "Tísner", escriu els que han estat considerats els seus
millors textos, que tenen des del primer moment el reconeixement de la crítica,
com els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) i de Gent de
l'alta vall (1957), i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966).
Torna a Catalunya el 1962. Fa feines editorials i col·laboracions periodístiques
i encara disposa de temps per escriure L'ombra de l'atzavara (1964), amb
la qual guanya el Premi Sant Jordi. A la dècada dels vuitanta li arriba la
popularitat arran de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la
companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des d'aleshores es van reeditant
tots els seus llibres i encara se'n publiquen de nous amb contes inèdits. Rep el
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir és distingit
amb el Premi Nacional de Periodisme (1993). Fou Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
dilluns, 7 de maig del 2012
Sense tu
Cançó interpretada per un grup català anomenat: Teràpia de Shock. Interpreten la cançó: Sense tu
http://www.youtube.com/watch?v=qVHOc44kO0Q
divendres, 4 de maig del 2012
Poema de Màrius Torres
PRESÈNCIA
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
dilluns, 30 d’abril del 2012
Camins
Una gran cançó anomenada Camins de Gerard Quintana
http://www.youtube.com/watch?v=79foFSDoOxY
dijous, 26 d’abril del 2012
Lectures de Literatura Catalana: PAU 2012
Lectures de Literatura Catalana: PAU 2012
Maria Rosa, d’Àngel Guimerà
De la tragèdia romàntica al drama realista: l’evolució del teatre
guimeranià.
Romanticisme i realisme a Maria Rosa.
Romanticisme i realisme a Maria Rosa.
La progressió dramàtica: el doble conflicte(social / passional) altern,
l’equilibri intensitat / distensió escèniques.
La complexitat psicològica de Maria Rosa i Marçal.
Els ressons tràgics: el destí, els elements premonitoris, els
personatges secundaris en funció de cor. El vincle simbòlic vi - sang vessada.
La síntesi entre el registre col·loquial i l’expressió poètica.
Visions & Cants,
de Joan Maragall
Maragall com a escriptor modernista.
Estructura de Visions & Cants. Passat i eternitat a les "Visions". L'ús maragallià del passat
historicollegendari. La funció del paisatge.
Ibsen i Carlyle en el pensament de Maragall.
La influència de Nietzsche.
El pas de l'any a "Intermezzo".
Nacionalisme i vitalisme als "Cants".
La complexitat del sentiment religiós.
Antologia, de Màrius Torres
La generació de la República (o del 36).
La tradició postsimbolista.
El rigor tècnic: varietat i preferències mètriques
i estròfiques.
Una poètica del transcendent: l’aspiració a l’ Absolut, el record i el
somni, l’acceptació de l’ordre còsmic i el dolor, la mort, l’amor, la reflexió
sobre l’art i la poesia. Les peces cíviques. La música i el món natural.
La configuració d’una imatgeria recurrent. Intimisme, al·legoria,
depuració, anticol·loquialisme.
Antígona, de Salvador Espriu.
El mite d’Antígona en l’antiguitat clàssica.
Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i
Jean Anouilh.
Antígona en el teatre català.
Salvador Espriu i les dues versions d’Antígona.
Estructura i personatges principals.
La progressió dramàtica.
Característiques morals i polítiques de l’enfrontament Creont-Antígona.
Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller.
Dissolució del destí i responsabilitat. La
pietat i el perdó.
Significació d’Antigona en la postguerra espanyola.
L’aportació específica d’Espriu al mite d’Antígona.
Altres mites en el teatre d’Espriu: Esther i Fedra.
Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders
Els contes de Cròniques de la veritat oculta en el context de la
narrativa catalana de
postguerra.
Situació de l’obra en el conjunt de la producció de Calders.
Definició i codificació de la realitat.
Vida quotidiana i estabilitat inicial.
Personatges i caricatura.
La reiteració de motius literaris.
La irrupció inversemblant i/o extraordinària.
Models de fets extraordinaris i/o inversemblants.
El codi acceptat o transgredit.
Les limitacions del’home com a limitacions del món. La veritat
veritable.
Quadern d’Aram,
de M. Àngels Anglada
Els cicles narratius d’ Anglada.
La relació amb El violí d’ Auschwitz.
El perspectivisme: veus múltiples, diversitat de materials compositius.
El paratext i la intertextualitat.
Entre el testimoniatge històric i el relat iniciàtic.
El genocidi i l’èxode, la supervivència, la identitat, la memòria i
l’oblit, la pèrdua d’innocència i el paradís, maduració com a temes.
Vahé, figura in absentia: la necessitat de bellesa i la poesia.
Els leitmotiv simbòlics: roses, mar, terra
porpra.
La prosa lírica.
dimecres, 21 de març del 2012
Oda a Barcelona per Jacint Verdaguer i Joan Maragall
Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer (1883)
L'Oda a Barcelona és converteix en un text paradigmàtic que la ciutat assumeix amb una edició de cent mil exemplars que van repartir-se gratuïtament.
En quant a l’estructura, es tracta d'un poema en alexandrins, que basteix les bases de la simbologia de la ciutat: els orígens mítics, el marc geogràfic, la història heroica i, sobretot un present industrial i geogràfic que s'obre al futur; tor, construït amb una concepció providencialista que imposa uns fonaments religiosos a la ciutat futura.
Perquè justament allò que destaca de l'oda verdagueriana és l'exaltació de la indústria i el comerç en el mateix sentit que ofereix la Renaixença, base d'una ciutat ordenada, aquella que, en enderrocar les muralles que l'empetitien, s'adapta a un medi natural: les muralles que la natura, és a dir, la creació divina, li ha proporcionat.
El poema consta de cent vuitanta-quatre versos alexandrins i va ser premiat en 1883 en els Jocs Florals de la Ciutat Comdtal. Aquell mateix any els catalans i aragonesos de Manila van obsequiar a Verdaguer amb una edició de l'oda a la qual van afegir una traducció castellana de Mas i Olzet.
El poema va ser després incorporat al volum Pàtria (1888). Existeix una traducció francesa de 1883, deguda a Jean Vilarrasa, i altra rumana de 1887 per Jaon Danin.
El poema irromp amb la llegenda de Alcides, que en l'oda és representat per Montjuïc vetllant, com aquell, per la seva filla que aquí simbolitza Barcelona. El poeta canta el mar, fidel servidor de la ciutat, i enalteix els pujols que la cenyeixen i es donen les mans.
El Tibidabo es compara a l'Acròpoli i el poeta veu Montcada com una gegantesca llança clavada per un heroi antic. Enumera amba amorositat poètica els noms de Valldaura, Hebrón, Prat, Agudells, Pedralbes. I les esglésies del Pi, de Santa Maria, de Sant Pere de les Puelles. I els rius, i els barons il·lustres que es van formar a Barcelona o van partir d'ella per a les seves grans gestes guerreres o espirituals: Roger de Llúria, Campeny, Balmes, Colón, Fortuny.
Evoca la memòria dels colons de Provenza i d'Atenes, d'estirp barcelonina, i recorda que la bandera espanyola procedeix dels pals catalano aragonesos. Encomia el creixement tenaç i esplendorós de la ciutat que l'ha obligat a saltar ja les muralles. Canta «tos casals que creixen com arbres amb saó» i elogia el sentit espiritual de la ciutat perquè «entre tallers i fábriques té campanars i agulles com dits». Maragall va parlar amb raó de la constant
«antropomorfizació de la naturalesa» en la poesia verdagueriana d'arrel geològica. Al conjur dominant del poeta, els boscos, els pujols, els rius i els déus oblidats es mouen i parlen amb la normalitat dels humans, i les grans masses, sense perdre la seva grandesa, es rebaixen a l'altura de les nostres pobres mesures. Així succeeix en l'oda, escrita entre L'Atlantida i el Canigó i que representa una certa transició de l'èpica a la lírica
Fa referència a l'Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, però aquesta és escrita per Joan Maragall.
Utilitza la mateixa mètrica, és un poema llarg escrit en versos alexandrins 6+6 amb cesura agrupats de quatre en quatre, bé que ho fa sense rima.
És tracta d'una oda convencional.
El tema també és el mateix, una exaltació a la Barcelona burgesa que està creixent, Verdager cantava a la Barcelona industrial. El poeta dialoga amb la ciutat, a cada estrofa un.
El to és majestuós, això fa que forma i continguts vagin lligats. Aquesta consciència d'una metròpolis humana que creix com un organisme vivent és la que determina, en línies generals, la composició.
El poema originàriament acabava al vers 36.
Mentre està escrivint el poema passen els fets de la Setmana Tràgica.
El poema va ser començat el 4 de febrer de 1909, la Setmana Tràgica va durar del 26 al 31 de juliol.
Maragall el continuarà, els nous versos canvien el sentit del poema, també trenca amb la regularitat mètrica.
A partir d'aquí es relaten els fets de la tràgedia. L'estat d'ànim queda reflectit a la mètrica.
Segons Arthur Terry la reacció violenta de Maragall davant dels esdeveniments trenca la suavitat dels versos inicials i converteix el poema en un torrent retòric que interrompe alhora la forma estròfica i la serenor del diàleg entre el poeta i la ciutat.
En quant a l’estructura, es tracta d'un poema en alexandrins, que basteix les bases de la simbologia de la ciutat: els orígens mítics, el marc geogràfic, la història heroica i, sobretot un present industrial i geogràfic que s'obre al futur; tor, construït amb una concepció providencialista que imposa uns fonaments religiosos a la ciutat futura.
Perquè justament allò que destaca de l'oda verdagueriana és l'exaltació de la indústria i el comerç en el mateix sentit que ofereix la Renaixença, base d'una ciutat ordenada, aquella que, en enderrocar les muralles que l'empetitien, s'adapta a un medi natural: les muralles que la natura, és a dir, la creació divina, li ha proporcionat.
El poema consta de cent vuitanta-quatre versos alexandrins i va ser premiat en 1883 en els Jocs Florals de la Ciutat Comdtal. Aquell mateix any els catalans i aragonesos de Manila van obsequiar a Verdaguer amb una edició de l'oda a la qual van afegir una traducció castellana de Mas i Olzet.
El poema va ser després incorporat al volum Pàtria (1888). Existeix una traducció francesa de 1883, deguda a Jean Vilarrasa, i altra rumana de 1887 per Jaon Danin.
El poema irromp amb la llegenda de Alcides, que en l'oda és representat per Montjuïc vetllant, com aquell, per la seva filla que aquí simbolitza Barcelona. El poeta canta el mar, fidel servidor de la ciutat, i enalteix els pujols que la cenyeixen i es donen les mans.
El Tibidabo es compara a l'Acròpoli i el poeta veu Montcada com una gegantesca llança clavada per un heroi antic. Enumera amba amorositat poètica els noms de Valldaura, Hebrón, Prat, Agudells, Pedralbes. I les esglésies del Pi, de Santa Maria, de Sant Pere de les Puelles. I els rius, i els barons il·lustres que es van formar a Barcelona o van partir d'ella per a les seves grans gestes guerreres o espirituals: Roger de Llúria, Campeny, Balmes, Colón, Fortuny.
Evoca la memòria dels colons de Provenza i d'Atenes, d'estirp barcelonina, i recorda que la bandera espanyola procedeix dels pals catalano aragonesos. Encomia el creixement tenaç i esplendorós de la ciutat que l'ha obligat a saltar ja les muralles. Canta «tos casals que creixen com arbres amb saó» i elogia el sentit espiritual de la ciutat perquè «entre tallers i fábriques té campanars i agulles com dits». Maragall va parlar amb raó de la constant
«antropomorfizació de la naturalesa» en la poesia verdagueriana d'arrel geològica. Al conjur dominant del poeta, els boscos, els pujols, els rius i els déus oblidats es mouen i parlen amb la normalitat dels humans, i les grans masses, sense perdre la seva grandesa, es rebaixen a l'altura de les nostres pobres mesures. Així succeeix en l'oda, escrita entre L'Atlantida i el Canigó i que representa una certa transició de l'èpica a la lírica
Oda nova a Barcelona de Joan Maragall (1909)
Utilitza la mateixa mètrica, és un poema llarg escrit en versos alexandrins 6+6 amb cesura agrupats de quatre en quatre, bé que ho fa sense rima.
És tracta d'una oda convencional.
El tema també és el mateix, una exaltació a la Barcelona burgesa que està creixent, Verdager cantava a la Barcelona industrial. El poeta dialoga amb la ciutat, a cada estrofa un.
El to és majestuós, això fa que forma i continguts vagin lligats. Aquesta consciència d'una metròpolis humana que creix com un organisme vivent és la que determina, en línies generals, la composició.
El poema originàriament acabava al vers 36.
Mentre està escrivint el poema passen els fets de la Setmana Tràgica.
El poema va ser començat el 4 de febrer de 1909, la Setmana Tràgica va durar del 26 al 31 de juliol.
Maragall el continuarà, els nous versos canvien el sentit del poema, també trenca amb la regularitat mètrica.
A partir d'aquí es relaten els fets de la tràgedia. L'estat d'ànim queda reflectit a la mètrica.
Segons Arthur Terry la reacció violenta de Maragall davant dels esdeveniments trenca la suavitat dels versos inicials i converteix el poema en un torrent retòric que interrompe alhora la forma estròfica i la serenor del diàleg entre el poeta i la ciutat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)